Fa uns quants dies tres persones encaputxades van assaltar la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo, que es troba al centre de París, acabant amb la vida d’una dotzena de persones. Des del CRAI Biblioteca Pavelló de la República, vam voler condemnar aquest terrible succés que no és més que un brutal atac a la llibertat d’expressió.

Aquest no és un fet aïllat, ni molt menys. Al nostre país es podria establir un paral·lelisme amb els anomenats Fets del !Cu-cut! de l’any 1905 quan militars espanyols van assaltar i destrossar la redacció d’aquest setmanari satíric.

Per tot això, creiem que és important recordar la importància de la crítica en els mitjans de comunicació lligada a la història de l’humorisme gràfic.

Tenim una llarga tradició d’humor satíric. L’humor escrit a Catalunya ha existit des de l’època medieval. Durant La Renaixença van sorgir les primeres revistes satíriques. L’humor es va infiltrar a la literatura popular oral i a les auques. Des de finals del segle XIX i principis del segle XX trobem múltiples publicacions humorístiques: La Campana de Gràcia (1870), l’Esquella de la Torratxa (1879), Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Cuca Fera (1917), El Be Negre (1931)…  Algunes fins hi tot es van seguir publicant durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco.

Però la derrota republicana després de la Guerra Civil espanyola  va suposar la tornada a un humor costumista on la sàtira es va centrar sobretot en l’esport, la televisió i els costums. La revista espanyola ‘La Codorniz’, editada a Barcelona, podia ser l’excepció. A partir de la Llei de premsa de Fraga de l’any 1966, sorgí una nova generació de ninotaires vinculats principalment a ‘El Correo Catalán’ i ‘Tele Exprés’ que canviaren les perspectives.

Durant la Transició democràtica va arribar el moment àlgid d’aquest tipus de publicacions. Els polítics es van convertir en els protagonistes de les sàtires, amb l’excepció de la família reial espanyola.

L’any que va morir Franco, a Catalunya s’editaven sis revistes d’humor: ‘Matarratos’, ‘Barrabás’, ‘El Papus’ -que l’any 1977 va patir un atemptat feixista amb bomba inclosa- ‘Por Favor’, ‘Muchas Gracias’ i ‘Butifarra!’

 El Jueves (1977), El Be negre amb potes rosses (1979), El Drall (1988), El Triangle (1990), que si bé avui en dia és un setmanari d’informació, va començar com a èmul de la publicació satírica francesa Le Canard enchainé,  Hermano Lobo, ‘La Pipa d’en Roc’, ‘El Pou Calent’,‘El Badall de Gràcia’, ‘o ‘La Bimba’ són  altres exemples destacats.

Actualment han quedat eclipsades per la ràdio i la televisió i per les noves tecnologies.

Finalment ens agradaria recordar la importància d’aquest gènere en l’acostament de la política a les classes populars, ja que ha estat una de les formes més importants de lluita contra l’analfabetisme formal i/o polític.

Us recordem també que si voleu consultar bona part d’aquestes revistes ho podeu fer a través del portal ARCA, on les trobareu digitalitzades, i també en paper al CRAI Biblioteca Pavelló de la República!